|
|
Dissabte, 10 de gener del 2004. MALABARISTES
 Avui la carmí ha portat les primeres mandarines al cau. Ha baixat a la primera galeria fent malabars amb les fruites i ha fet tant d’enrenou, que totes hem anat a mirar què passava. Les feia voltar per sobre el seu cap amb tanta traça que semblava estar emmarcada per un cercle taronja de foc. Després ens les ha anat llençant. Les pescàvem al vol i, si les engrapàvem, ens sentíem com nens petits, riallers i enjogassats amb el nostre trofeu. Quan ja no li'n quedaven més a les mans, la científica tenia la falda plena de fruites, en neglectus, farcides les butxaques, i en nocivus i l'àusies s'esbarallaven per esbrinar qui n'havia collit més. Jo només n'he agafat una i m'he assegut a fora a menjar-me-la. He clavat l'ungla allí on tenen el cor, i d'una sola pessigada m'he endut tot el tall blanc que uneix els gallets. Després l'he pelat a poc a poc, i el suc m'ha fet escatxigs a la cara.
L'he netejada bé de filets blancs, l'he oberta per la meitat en dos trossos simètrics i he començat a menjar-me-la. He fet petar la carn entre les dents, i la boca s'ha fet aigua, i quan més gallets em menjava més gana tenia. Tot era mandarina: el suc i l'olor. I quan ja s'ha acabat m'he llepat els dits un per un i m'he mirat la carmí. Ella també en menjava , com jo. Li he promès que guardaria les peles, les duria al cau i encendria una foguera amb elles; també he promès fregar-li el cos i fer-n'hi un perfum. M'ha donat les que li quedaven i m'ha dit que menjava massa mandarines.
Dilluns, 12 de gener: JARDINERIA
 Avui m'he vestit de formiga per visitar-te. He arribat d'incògnit al jardí dels cactus i m'hi he passejat. Caminava a poc a poc i de tant en tant alguna pedreta em feia perdre el pas. Quan m'acostava als cactus, les antenes es dreçaven de l'electricitat. He passat amb compte, no fos cas que alguna punxa fes malbé el meu vestidet morat. He continuat el camí fins arribar al cactus que tenies més a la vora. He tingut sort. Era una planta grassa. He pujat ben arrambada a les fulles i he notat un frec de vellut que m'acaronava a pell.
Quan he arribat a dalt de tot, m'hi he ajagut per observar-te de prop. De seguida he topat amb els teus ulls, que s'obrien i tancaven seguint el ritme de les paraules de la pantalla. Amb el teu nas, una plataforma d'aterratge perfecta per arribar a la teva boca, on uns llavis mullats i grossos m'oferien unes rutes secretes que no havia vist mai tan a la vora. I amb el clotet de la barbeta, on he pensat que em vendria de gust amagar-m'hi.
I així, ajaguda i expectant, he vist un mà que s'apropava i un dit que s'avançava i començava a acaronar suament la fulla del costat. Llavors les antenes se m'han dreçat de nou i m'he quedat molt quieteta, desitjant que el dit s'acostés més i més. Una escalfor a panxa i el tremolar de les potetes em deien que aquest era el moment. I ho he fet. He pujat al teu dit, i he enfilat la ruta de la teva camisa fins arribar al teu coll. I ummm... i què he fet? mmmm he descobert el lòbul carnós de la teva orella i l'he començat a tastar. Tava bo. Com sempre. I allà he esperat de nou el teu dit. Sabia que et tocaries l'orella en notar-me. I ho has fet. Llavors m'he amagat de nou. I ho he fet. He corregut fins al nas, t'he espiat els foradets, i abans que no fessis un esternut, m'he esmunyit pel tou dels teus llavis.
lasius carmí
lasius i neglectus
20:05
|
